De Viquipèdia

La pragmàtica és una branca de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris. Un tret fonamental de l'estudi pragmàtic és la importància que hi adquereix el context com a factor essencial per a assolir la comprensió del significat. Per això, la pragmàtica s'ha relacionat sovint amb altres disciplines que tenen en compte aspectes socials com la sociolingüística, la sociologia i la psicologia.

El fet que es tracti d'una disciplina relativament recent i l'heterogeneïtat dels plantejaments i els problemes atesos per les diferents escoles pragmàtiques fa que la delimitació del seu objecte d'estudi no sigui del tot clara. El pragmatista espanyol José Portolés Lázaro sintetitza així les tres grans tendències dins la Pragmàtica pel que fa a la concepció de l'objecte d'estudi^[1]:

• Pragmàtica = Significat menys condicions de veritat: segons aquesta visió, l'objecte d'estudi de la pragmàtica seria aquella part del significat lingüístic que queda fora de l'anomenada semàntica veritativa, és a dir, la part del significat que no pot ser avaluada en termes de veritat o mentida. Per exemple, un enunciat com "Jo us declaro marit i muller" no pot ser analitzat com a vertader o fals sinó en termes d'acció. Així, la pragmàtica seria un mòdul d'estudi gramatical que vindria després de la semàntica. Aquesta perspectiva seria l'acceptada per la Gramàtica generativa, la Teoria de la Pertinència, filòsofs del llenguatge com Paul Grice o tot un seguit de pragmatistes.

• Competència pragmàtica = Competència comunicativa: aquesta perspectiva assumeix que l'objecte d'estudi de la pragmàtica és tot allò que té a veure amb l'anomenada competència comunicativa, és a dir, tot el conjunt de recursos que el parlant té interioritzats en relació amb la comunicació i la interacció lingüístiques.

• La pragmàtica com a perspectiva: aquest corrent considera que la pragmàtica no és un mòdul d'estudi lingüístic semblant a la fonètica, la sintaxi o la semàntica, sinó una perspectiva d'anàlisi que pot aplicar-se a qualsevol d'aquestes parcel·les de la tasca lingüística.

Taula de continguts 1 Elements díctics 2 Inferències, pressuposicions i implicacions 3 Actes de parla 4 Referències

[edita] Elements díctics

Hi ha determinats elements que no tenen significat per ells mateixos, sinó que depenen completament del context, són els anomenats díctics. Els díctics per excel·lència són els pronoms, que canvien de sentit segons l'element que substitueixen, i aquest es dedueix del discurs precedent. Els demostratius i locatius també varien, ja que "aquí", per exemple, vol dir coses diferents segons s'adapti el punt de vista d'un interlocutor o un altre. Totes les paraules lligades al temps, l'espai o la persona són proclius a ser díctics.

No s'ha de confondre un díctic amb un element buit, com la preposició, que altera el seu significat segons la paraula a qui acompanyi perquè ella mateixa només té sentit gramatical i no lèxic. La pragmàtica estudia com afecten els díctics a la comprensió del missatge i a l'estil (s'usen sovint per no repetir elements). Els díctics poden anar acompanyats d'elements de comunicació no verbal com els gestos que precisen encara més el seu significat.

[edita] Inferències, pressuposicions i implicacions

Els parlants donen per suposada molta informació per un principi d'economia. La pragmàtica analitza quina informació es dóna per suposada, com s'hi accedeix i quines interferències de comprensió pot provocar. Les inferències i pressuposicions són frases o conceptes que l'emissor creu que el receptor posseeix i que, per tant, no cal mencionar-los. En canvi, les implicacions són relacions lògiques que queden establertes en el mateix discurs.

La capacitat d'inferir correctament la informació depèn de molts factors: que el referent sigui conegut per tots els participants, que el nivell sociocultural sigui similar, que la memòria a curt termini recuperi la frase adient per desencadenar el record i que el llenguatge no sigui ambigu.

Perquè les inferències funcionin, és necessari, a més a més, que la conversa respecti unes màximes o principis enunciats per primer cop per Grice:

• màxima de quantitat: el receptor suposa que l'emissor dóna la quantitat d'informació necessària per a la comprensió, ni més ni menys;
• màxima de qualitat: se suposa la veritat d'allò que s'afirma (confiança a priori en l'interlocutor);
• màxima de rellevància: el missatge a inferir té relació amb el tema de conversa;
• màxima de mode: l'emissor intenta explicar les seves idees en ordre i de la millor manera possible perquè els altres puguin reconstruir-ne els buits.

La transgressió de les màximes provoca la incapacitat de reconstruir les inferències. Un cas excepcional és la ironia, on es viola la veritat de l'enunciat amb el consentiment de tots els participants i no afecta al missatge. La majoria de recursos literaris tampoc no s'ajusten a les màximes.

[edita] Actes de parla

Austin i Searle van proposar la teoria dels actes de parla, segons la qual determinats verbs i paraules causen accions i no sols enuncien fets, per tant tenen implicacions pragmàtiques que van més enllà de l'intercanvi d'informació. En serien exemples "prometre", "preguntar", "lloar"...

[edita] Referències

1. ↑ José Portolés Lázaro, Pragmática para hispanistas, Madrid, Síntesis, 2005, pp. 22-28. ISBN 978-84-9756-265-2