Ovella
De Viquipèdia
|
Les ovelles, bens, xais o corders (Ovis aries, "ovella" i "moltó" en llatÃ) són mamÃfers quadrúpedes remugants mantinguts com a bestiar. Com tots els remugants, les ovelles són artiodà ctils, o animals amb peülles. Malgrat que el nom "ovella" s'aplica a moltes espècies, en l'ús quotidià gairebé sempre fa referència a Ovis aries. Les ovelles són l'espècie més nombrosa del seu gènere, i molt probablement descendeixen del mufló salvatge d'Europa i Àsia.
Les ovelles foren un dels primers animals en ser domesticat per usos agrÃcoles, i se les valora principalment per la seva llana i la seva carn. La llana d'una ovella és la més usada de tots els animals, i se la sol recollir per mitjà de l'esquila. La carn ovina rep el nom de carn de xai quan és d'un animal jove i carn de be quan és d'un animal adult. Continuen sent importants avui en dia per la seva llana i la seva carn, i en ocasions també se les cria per la pell d'ovella, per la seva llet o com a organisme model en la investigació cientÃfica.
La ramaderia ovina es practica arreu del món, i ha jugat un paper central en moltes civilitzacions. Actualment, Austrà lia, Nova Zelanda, els països de la Patagònia i el Regne Unit són els principals productors d'ovelles.
Sent un animal clau en la història de la ramaderia, les ovelles ocupen un lloc molt important en la cultura humana, al llenguatge modern i en la simbologia. Com a bestiar, solen associar-se amb el simbolisme pastoral i arcadià . Apareixen en molts mites – com el Velló d'Or – i grans religions, especialment a les religions abrahà miques. Tant en els ritus religiosos antics com en els moderns, les ovelles han servit d'animals de sacrifici. En català actual, es diu que les persones que segueixen el grup sense pensar per si mateixes són com xais.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
Etimològicament, la paraula que utilitzen els parlants del català prové del mot llatà ovis. L'altre terme que forma el seu nom cientÃfic, aries, també prové del llatà i significa "moltó". Aquest terme és l'origen etimològic del mot "ariet", degut al fet que els ariets solien tenir una punta metà l·lica en forma de banyes de moltó que incrementava la potència de l'impacte.
Hi ha diferents paraules per referir-se a Ovis aries en català . Ovella i be porten el significat més ample i es poden utilitzar de manera general; corder, anyell i xai es refereixen a la cria d'ovella que encara no ha arribat a l'edat d'un any; marrà fa referència al mascle de l'ovella; i moltó fa referència a un mascle castrat.[1]
[edita] Morfologia
Les ovelles són remugants relativament petits, i les seves caracterÃstiques són unes banyes que formen una espiral lateral i un pèl enrinxolat que rep el nom de llana. Les ovelles domèstiques es diferencien dels seus parents salvatges i avantpassats en diversos aspectes, havent esdevingut especialment neotèniques com a resultat de la influència dels humans.[2] Algunes races primitives d'ovella conserven algunes de les caracterÃstiques dels seus parents salvatges, com ara cues curtes. Segons la raça, les ovelles poden no tenir banyes, tenir-les en ambdós sexes (com en les ovelles salvatges), o només en els mascles. La majoria de races amb banyes en tenen una única parella.[3]
Una altra caracterÃstica de les ovelles és la seva gran varietat de coloració. Les ovelles salvatges prà cticament només presenten una varietat de colors marrons. En canvi, el color de les ovelles domèstiques varia del blanc pur a un marró xocolata fosc i fins i tot clapejat o clapat.[4][5] La selecció en favor de llana blanca fà cil de tenyir començà a principis de la domesticació de les ovelles, i com que la llana blanca és un tret dominant, s'estengué rà pidament. Tanmateix, moltes races modernes presenten ovelles de color, i podrien aparèixer ovelles negres en un ramat blanc com a tret recessiu.[5][4] Mentre que la llana blanca és valuosa pels grans mercats comercials, existeix un nÃnxol de mercat per la llana de color, principalment per la filatura manual.[6]
L'alçada i el pes de les ovelles depèn de la raça. El seu ritme de creixement i pes adult és un tret que s'hereda i sovint és seleccionat en la cria.[7] Les femelles solen pesar entre 45 i 100 quilograms, mentre que els mascles més grans pesen entre 45 i 160 quilograms.[8] Les ovelles adultes tenen trenta-dues dents (fórmula dental: I:0/4 C:0/0 P:3/3 M:3/3). Com en altres remugants, les vuit incisives es troben al maxil·lar inferior i masteguen contra un coixinet dur i sense dents al maxil·lar superior, arrancant vegetals. No tenen canines, sinó que hi ha un ample espai entre les incisives i les premolars. Fins els quatre anys d'edat (quan han sortit totes les dents permanents), és possible determinar l'edat d'una ovella a partir de les seves dents frontals, car cada any surt un parell d'incisives.
Les dents frontals es van desgastant a mesura que les ovelles envelleixen, fent que els sigui més difÃcil alimentar-se i afectant la salut i productivitat de l'animal. Per aquest motiu, les ovelles que pasturen vegetals normals comencen a declinar lentament a partir dels quatre anys, i l'esperança de vida mitjana de les ovelles és d'entre deu i dotze anys, tot i que algunes poden viure fins a vint anys.[3][9][10]
Les ovelles tenen un bon sentit de l'oïda, i són sensibles al soroll quan se les tracta.[10] Tenen pupil·les horitzontals en forma d'escletxa i posseeixen una visió perifèrica excel·lent; amb camps visuals d'entre 270º i 320º, poden veure darrere d'elles sense girar el cap.[11][6] Tanmateix, tenen una percepció de la profunditat pobra; les ombres i els canvis de nivell del terra poden fer que les ovelles retrocedeixin. En general, tenen el costum d'evitar les zones fosques i quedar-se a les zones ben il·luminades.[12] Les ovelles també tenen un excel·lent sentit de l'olfacte i – com totes les espècies del seu gènere – tenen glà ndules odorÃferes just davant dels ulls i entre els dits de les potes. La funció d'aquestes glà ndules és incerta,[10] però les de la cara podrien jugar un paper en el comportament durant el festeig.[7] És possible que les glà ndules interdigitals també tinguin una funció en l'aparellament,[7] però també se n'han proposat funcions alternatives, com la secreció de residus o un marcador d'olor que ajuda les ovelles perdudes a retrobar el seu ramat.[10]
Les ovelles i les cabres estan estretament relacionades (ambdues són caprins), aixà que pot ser difÃcil distingir-les a partir de l'aparença. Tanmateix, són espècies diferents, de manera que els casos d'hÃbrids són rars, i els pocs hÃbrids que hi ha són sempre estèrils. L'hÃbrid d'una ovella femella i un boc (una cabra mascle) rep el nom d'hÃbrid ovella-cabra, i no se l'ha de confondre amb la quimera ovella-cabra. Les diferències d'aparença entre les ovelles i les cabres inclouen la barba i el llavi superior dividit exclusiu de les cabres. Les cues de les ovelles cauen cap avall, fins i tot quan són curtes o han estat tallades, mentre que les cues de les cabres es mantenen dretes. Les ovelles sovint manquen de banyes (en els dos sexes o només en la femella), mentre que les cabres que neixen sense banyes són rares (tot i que a moltes cabres els són tallades les banyes). Els mascles de les dues espècies es diferencien en què els bocs adquireixen una olor forta i exclusiva durant l'estre, mentre que els marrans no.[13]
[edita] Races
L'ovella és un animal polivalent, i les més de 200 races d'ovelles que existeixen actualment foren creades per cobrir diverses necessitats.[14][3] Algunes fonts indiquen un total de cent races o més, però aquest nombre no és verificable.[6][13] Gairebé totes les ovelles es poden classificar com a especialment aptes per produir un cert producte: llana, carn, llet, pell, o una combinació en el cas de les races de doble utilitat. Altres trets utilitzats per classificar les ovelles inclouen el color de la cara (generalment blanc o negre), la longitud de la cua, la presència o absència de banyes, i la topografia per la qual s'ha desenvolupat la raça. Aquest últim tret és especialment important al Regne Unit, on les races són descrites com a races de terres altes (turons o muntanyes) o de terres baixes.[12] Una de les races més comunes és l'ovella de cua grassa, una ovella de doble utilitat comuna a Àfrica i Àsia que es caracteritza pels grans dipòsits de greix de la seva cua.
També es classifiquen les races segons com d'aptes són per produir un cert tipus de ramats. En general, les ovelles són de raça "de femelles" o de raça "de mascles". Les races de femelles són les que són robustes, i tenen bones capacitats de reproducció i maternalització – poden substituir femelles reproductores en els ramats. Les races de mascles són elegides pel seu creixement rà pid i la qualitat de la carn, i se les fa criar amb races de femelles per produir xais productors de carn. Les races de terres baixes i de terres altes també es creuen d'aquesta manera, fent criar les robustes femelles de les terres altes amb els mascles, més grans i de creixement més rà pid, de les terres baixes, per produir ovelles que reben el nom de mule. Les mules femelles poden ser creuats amb marrans productors de carn per produir xais de mercat de qualitat.[12] Moltes races, especialment les rares i les primitives, no entren en cap categoria precisa.
Les races es classifiquen segons el tipus de llana que produeixen. Les races de llana fina són les que tenen una llana molt enrinxolada i densa, preferida per la manufactura de teixits. Moltes d'elles deriven de l'ovella merina, i aquesta raça continua dominant la industria ovina mundial. El récord de l'ovella més valuosa correspon a un marrà d'ovella merina australià que fou venut per $16.000 AUD.[15] Les races de llana mitjana tenen una llana entre els extrems, i generalment són races de producció de carn o races de mascles de creixement rà pid amb cares fosques. Algunes de les races de llana mitjana més importants, com l'ovella Corriedale, són races de doble utilitat, creuaments de races de llana fina i de llana llarga, i foren creades per formar ramats comercials d'alta producció. Les races de llana llarga són les ovelles més grans, amb llana llarga i un ritme de creixement lent. Les ovelles de llana llarga són especialment valuoses per creuar-les amb altres races per millorar-ne les qualitats. Per exemple, l'ovella Columbia fou creada per mitjà de creuaments entre mascles d'ovella Lincoln (una raça de llana llarga) i femelles d'ovella Rambouillet (una raça de llana fina).
Les ovelles de llana basta, o de llana de catifa, tenen una llana de mida mitjana-llarga i tosca. Les races tradicionalment usades per produir llana de catifa varien molt, però el requeriment principal és que la llana no es faci malbé amb l'ús intens (com passaria amb la de les races més fines). Alguns ramaders d'aquests tipus d'ovella intenten usar algunes d'aquestes races per altres fins, car la demanda de llana de catifa s'ha reduït. Algunes d'aquestes races sempre han estat principalment productores de carn.[16]
Una classe menys important d'ovelles són les ovelles lleteres. Les races de doble utilitat, que poden tenir una utilitat primà ria com a productores de carn o de llana, solen tenir una utilitat secundà ria com a productores de llet, però hi ha algunes races que són utilitzades principalment per munyir-les. Aquestes ovelles produeixen una quantitat de llet més elevada i tenen una curva de lactà ncia lleugerament més llarga.[17] La qualitat de la llet i el percentatge de greix i de proteïnes varien entre les races no lleteres, però el contingut de lactosa no varia.[17]
Un últim grup de races d'ovella són les ovelles peludes, que no posseeixen llana. Les ovelles peludes s'assemblen a les primeres ovelles domesticades, abans del desenvolupament de les races llanoses, i són criades per la seva carn i la seva pell. Pels productors de carn i de pell és més barat tenir ovelles peludes, car no cal esquilar-les.[16] Les ovelles peludes també són resistents als parà sits i el clima calorós.[13]
Amb la posició dominant actual de l'agroindustria corporativa i el declini de les granges familiars, moltes races d'ovella estan en perill d'extinció. La Rare Breeds Survival Trust del Regne Unit llista vint-i-cinc races nadiues amb només 3.000 animals registrats, i l'American Livestock Breeds Conservancy en llista catorze amb menys de 10.000 animals.[18][19] La preferència per races amb caracterÃstiques uniformes i un creixement rà pid ha limitat les races relÃquies als marges de la indústria ovina.[16] Les que queden es mantenen grà cies als esforços d'organitzacions per la conservació, registres de races i grangers individuals que es dediquen a preservar-les.
[edita] Races a Catalunya
A Catalunya hi ha diverses races pròpies del territori:
[edita] Dieta
Les ovelles són mamÃfers exclusivament herbÃvors. Com tots els remugants, tenen un complex aparell digestiu compost de quatre cambres, permentent-los convertir la cel·lulosa de les tiges, fulles i beines de llavors en carbohidrats més senzills. Quan pasturen, la vegetació és mastegada fins que es converteix en un bol, que després passa a la primera cambra: el rumen. El rumen és un òrgan d'una capacitat de 19-38 litres que fermenta l'aliment mitjançant una relació simbiòtica amb els bacteris, protozous i rents de la flora intestinal.[7] El bol és regurgitat periòdicament a la boca per tornar a ser mastegat i salivat.[7] La masticació de l'aliment regurgitat és una adaptació que permet als remugants pasturar més rà pidament al matÃ, i acabar de mastegar i digerir el menjar més tard durant el dia.[10] Això és útil car el pasturatge, que requereix baixar el cap, fa les ovelles vulnerables als predadors, mentre que mastegar el bol no.[13]
Durant la fermentació, el rumen produeix gas que s'ha d'expulsar; trastorns de l'òrgan, com ara canvis sobtats en la dieta d'una ovella, poden causar malalties potencialment fatals com ara la meteorització. Després de la fermentació al rumen, l'aliment passa al reticle i el llibret. Aliments especials com els grans poden passar del rumen. Després de les tres primeres cambres, l'aliment passa al quall per acabar la digestió abans de ser processat pels intestins. El quall és l'única de les tres cambres que és anà loga a l'estómac humà (sent l'única que absorbeix nutrients per usar-los com a energia), i a vegades rep el nom d'estómac autèntic.[7]
Les ovelles són animals diürns que s'alimenten de l'alba fins que es pon el Sol, parant esporà dicament per descansar i mastegar el que han regurgitat. La pastura ideal per les ovelles no és una herba semblant a la gespa, sinó un conjunt d'herbes, llegums i fòrbies.[7] Els tipus de terreny en què es crien les ovelles varien molt, anant de pastures sembrades i millorades expressament a terres aspres no millorades. Les plantes comunes que són tòxiques per les ovelles es troben a gran part del món, i inclouen (però no es limiten a) el roure i els glans, el tomà quet, el teix, el ruibarbre, la patata i l'azalea.[7]
Les ovelles són animals herbÃvors principalment pasturadors, a diferència dels animals brostejadors com les cabres i els cérvols, que prefereixen fulles més altes. Amb una cara molt més estreta, les ovelles arranquen plantes molt a prop del sòl, de manera que poden sobrepasturar un terreny de past molt més rà pidament que les vaques.[13] Per això, molts pastors utilitzen la pastura gestionada, en què un ramat rota per diverses pastures, donant a les plantes temps de recuperar-se.[13][12] Paradoxalment, les ovelles poden tant causar com solucionar l'extensió d'espècies invasives de plantes. En pertorbat l'estat natural de la pastura, les ovelles i altres tipus de bestiar poden obrir la via a les plantes invasives. Tanmateix, les ovelles també prefereixen menjar plantes invasives com Bromus tectorum, Euphorbia esula, el kudzú i Centaurea maculosa abans que espècies nadiues com l'artemisa tridentada, fent de les ovelles que pasturen un mètode eficaç de restaurar les pastures originals.[7]
A més de la pastura, l'altre aliment bà sic de les ovelles és la palla, especialment als mesos d'hivern. La capacitat de prosperar únicament amb pastura (fins i tot sense palla) varia entre races, però totes les ovelles poden sobreviure amb aquesta dieta.[16] La majoria d'ovelles també ingereixen minerals, o bé en forma de microminerals o en forma de dipòsits de sal.
Evidentment, una font constant d'aigua potable també és un requeriment fonamental per les ovelles. La quantitat d'aigua que necessiten varia amb l'estació de l'any i el tipus i qualitat del menjar que consumeixen.[20] Quan s'alimenten de grans quantitats de plantes joves i hi ha precipitacions (incloent-hi la rosada, car les ovelles s'alimenten a l'alba), les ovelles necessiten menys aigua. Quan estan confinades o mengen grans quantitats de palla preparada, solen necessitar més aigua. També requereixen aigua neta, i poden refusar beure aigua que tingui brutÃcia o estigui coberta d'algues.
Les ovelles són uns dels pocs animals de bestiar criats actualment per la seva carn que mai no han estat extensivament criats en un recinte de cria intensiva d'animals.[6] Tot i que hi ha un moviment creixent que promou estils de cria diferents, un gran percentatge de vaques, porcs i aus encara són criades en aquestes condicions.[7] En canvi, només unes poques categories especÃfiques d'ovella són alimentades regularment amb grans concentrats, i encara menys en un recinte tancat. Quan no hi ha prou pastura disponible o el past no és prou ric, els criadors d'ovelles poden engreixar-les abans de dur-les a l'escorxador, en ocasions en feedlots.[13] Molts ramaders engreixen les ovelles amb grans durant l'època d'aparellament per augmentar-ne la fertilitat.[10] Les femelles també són engreixades durant la gestació per augmentar el pes dels anyells en nèixer, car el 70% del creixement d'una ovella té lloc en les últimes cinc o sis setmanes de gestació.[6] A part d'aquests casos, només les femelles en perÃode de lactà ncia o les ovelles especialment velles o malaltes reben grans regularment.[6][16] L'aliment que es dóna a les ovelles ha de tenir una composició particular, car la majoria d'aliments de vaca, aviram, porc i fins i tot de cabra contenen nivells de coure que són letals per elles.[6] Els suplements minerals com ara els dipòsits de sal també presenten aquest risc.[7]
[edita] Comportament i intel·ligència
Les ovelles són animals amb un fort instint gregari, i la majoria de comportaments de les ovelles es poden definir en aquests termes. La jerarquia de dominà ncia d'Ovis aries i la seva tendència natural a seguir un lÃder a noves pastures foren els factors clau perquè es convertÃs en una de les primeres espècies d'animal de bestiar en ser domesticada.[2] Totes les ovelles tenen una tendència a romandre a prop dels altres membres del ramat, tot i que aquest comportament varia d'una raça a l'altra.[10] Els ramaders aprofiten aquest comportament per mantenir les ovelles reunides en pastures sense tanques i per desplaçar-les amb més facilitat. Els pastors també poden usar gossos d'atura, que són molt útils per moure ramats. Les ovelles també s'interessen molt en el menjar, i l'associació dels humans amb una alimentació regular sol tenir com a conseqüència que les ovelles demanin menjar a les persones.[2] Això es pot aprofitar a l'hora de desplaçar un ramat, utilitzant galledes d'aliment.[20]
En regions en què les ovelles no tenen predadors naturals, cap de les races nadiues d'ovella presenten un marcat comportament de ramat.[13] També poden acostumar-se a una certa pastura, de manera que no vaguen lliurement per terrenys sense tanques. Les mares ensenyen les cries a acostumar-se a aquesta pastura, i si se sacrifica un ramat sencer, caldrà que el ramat nou que el substitueixi s'acostumi a la pastura.[21][7]
El comportament de ramat només apareix en grups de quatre ovelles o més. Un nombre menor d'ovelles pot no reaccionar de la manera esperada quan estiguin soles o amb poques altres ovelles.[6] Per les ovelles, el mecanisme de defensa principal és fugir del perill quan un predador s'acosta massa. Una ovella acorralada pot intentar envestir i tombar una amenaça per fugir. Això és especialment cert en el cas de mares amb anyells nounats, aixà com en els marrans.[6]
Degut al seu comportament gregari, les ovelles tendeixen a seguir-se, i el lÃder sovint no és més que la primera ovella que decideix moure's. Tanmateix, les ovelles ssà que estableixen una jerarquia a l'hora d'alimentar-se per mitjà de demostracions fÃsiques de domini. Els animals dominants tendeixen a ser més agressius amb les altres ovelles, i solen alimentar-se primers als cóms.[7] Principalment entre els marrans, la mida de les banyes és un factor que influeix en la jerarquia del ramat.[2] Els marrans amb una mida diferent de les banyes tendeixen menys a lluitar per establir la jerarquia a l'hora d'alimentar-se, mentre que dos mascles amb banyes de mida semblant tendeixen més a combatre.[2]
Les ovelles s'estressen molt quan se separen del seu ramat.[7] Poden reconèixer cares humanes i ovines individuals, i recordar-les durant anys.[22] [23] Les relacions dins dels ramats tendeixen a ser més estretes entre ovelles que tenen lligams de parentesc; en un ramat amb diverses races, se solen formar subgrups de la mateixa raça; i una femella i els seus descendents sovint es mouen com un tot dins els ramats grans.[6]
Les ovelles solen ser considerades animals extremament ximples.[10] La mentalitat gregà ria de les ovelles i la seva tendència a fugir i panicar davant d'un element que perceben com una amenaça fan que el pasturatge sigui una tasca difÃcil pels inexperts. Malgrat aquests prejudicis, un monogrà fic de l'Universitat d'Illinois sobre les ovelles revelà que es troben només una mica per sota dels porcs, i igualades amb les vaques, quant a quocient intel·lectual,[6] i algunes ovelles han demostrat tenir capacitats per resoldre problemes; un ramat de Yorkshire, Anglaterra, descobrà una manera de travessar les barreres canadenques rodant per sobre les barres.[24] A més de recordar la cara de diferents individus a llarg terme, les ovelles també poden distingir estats emocionals grà cies a les caracterÃstiques facials.[22] [23] Si s'hi treballa amb paciència, les ovelles poden aprendre el seu nom, i a moltes se les entrena per ser cabestrejades pels concursos i altres fins.[6] Les ovelles també responen bé al clicker training.[6] En molt rares ocasions es fan servir com a animals de cà rrega. Els nòmades tibetans reparteixen l'equipatge de manera igual entre els animals d'un ramat perquè el transportin quan canvien d'ubicació.[6]
[edita] Reproducció
Les ovelles tenen una estratègia reproductiva semblant a la d'altres animals gregaris. Un ramat de femelles sol ser fecundat per un únic marrà , que pot haver estat triat pel ramader o pot haver establert una posició dominant per mitjà de combat amb altres marrans (en poblacions salvatges). La majoria d'ovelles es reprodueixen només en certes èpoques de l'any, tot i que algunes poden reproduir-se durant tot l'any.[16] Generalment, les femelles arriben a la maduresa sexual a l'edat d'entre sis i vuit mesos, mentre que els mascles hi arriben generalment a l'edat d'entre quatre i sis mesos.[16] Les femelles tenen cicles d'estres una vegada cada aproximadament disset dies,[20] durant els quals emeten una olor i indiquen als mascles que estan receptives per mitjà de demostracions fÃsiques. Una minoria d'ovelles presenten una preferència per l'homosexualitat (una mitjana del 8%)[25] o són cabrabocs (femelles que actuen de manera masculina i manquen d'ovaris funcionals).[26]
Sense intervenció humana, els marrans lluiten durant l'estre per determinar quins d'ells s'aparellaran amb les femelles. Els marrans, especialment els que no estan familiaritzats, també lluiten fora del perÃode d'aparellament per establir el seu domini; poden arribar a matar-se si se'ls permet ajuntar-se.[16] Durant l'estre, fins i tot marrans normalment mansos poden esdevenir agressius amb els humans degut a l'augment dels seus nivells hormonals.[7]
Després d'aparellar-se, les ovelles tenen una gestació que dura uns cinc mesos, i un part normal pot durar entre una i tres hores.[20] Tot i que algunes races poden donar a llum regularment grans ventrades d'anyells, la majoria només en produeixen un o dos.[7][27] Durant o poc després del part, les mares i els seus xais poden ser confinats en una paridora,[10] un compartiment tancat dissenyat per permetre l'observació atenta de les mares i per reforçar el vincle entre elles i els seus anyells.[16][12]
L'obstetrÃcia ovina pot ser problemà tica. Criant selectivament femelles que produeixen diverses cries amb pesos més gran durant generacions, els ramaders han causat inadvertidament que algunes ovelles tinguin dificultats per donar a llum; trobar l'equilibri entre la facilitat per donar a llum i una alta productivitat és un dels dilemes de la cria d'ovelles.[2] En cas que hi hagi aquest problema, els ramaders poden ajudar la femella, extreient o movent els anyells.[16] Després del part, les femelles trenquen el sac amniòtic (si no s'ha trencat durant el part), i després comencen a rentar l'anyell amb la llengua.[16] La majoria d'anyells es comencen a posar dempeus una hora després del naixement.[16] En situacions normals, després de posar-de dempeus els anyells mamen, xuclant el vital calostre. Les ovelles que no aconsegueixen mamar o que són rebutjats per la seva mare requereixen ajuda per viure, en forma d'alimentació amb biberó o d'adopció per una altra ovella.[10]
Després d'estabilitzar els anyells, es duu a terme el marcatge dels xais; es tracta del procés d'etiquetatge de les orelles, s'amputació de la cua i de castració.[16] També és en aquest moment que se solen vacunar els animals. Es posen etiquetes numerades a les orelles dels xais per facilitar-ne la identificació posterior. La castració s'efectua en els marrans no destinats a aparellar-se (un marrà castrat s'anomena moltó), tot i que alguns pastors no la duen a terme per raons ètiques, econòmiques o prà ctiques.[16] Els marrans que han de ser sacrificats o separats de les femelles abans d'arribar a la maduresa sexual no solen ser castrats.[12] La tallada de la cua es practica per motius de salut.[10] S'han aixecat objeccions a tots aquests procediments de part de grups de defensa dels animals, però els ramaders els defensen argumentant que solucionen molts problemes prà ctics i veterinaris, i que només infligeixen un dolor temporal.[7][16]
[edita] Salut
Les ovelles poden ser vÃctimes d'enverinaments, malalties infeccioses i trauma fÃsic. Com a preses que són, el seu cos està adaptat per amagar els sÃmptomes obvis de les malalties, per evitar que els predadors les tinguin com a objectiu.[7] Tanmateix, hi ha signes obvis de mala salut. Les ovelles malaltes mengen poc, belen en excés i en general romanen là nguides.[20] A través de la història, gran part dels diners i del treball invertits en el pasturatge ha estat dirigida a evitar les malalties ovines. Els pastors sovint creaven cures experimentant a la seva granja. En països com ara els Estats Units, les ovelles no tenen prou importà ncia econòmica com perquè les companyies farmacèutiques duguin a terme experiments clÃnics cars per aprovar medicaments per ús ovÃ.Error de cita: Closing </ref> missing for <ref> tag La necessitat de medicaments antiparasitaris i antibiòtics tradicionals està estesa, i és el principal obstacle per la ramaderia ecològica ovina certificada.[20]
Molts ramaders prenen una varietat de mesures preventives per prevenir els problemes. La primera és assegurar-se que totes les ovelles estan sanes quan són comprades. Molts compradors eviten adquirir-les a magatzems coneguts per treure ovelles de ramats sans pel simple motiu que són ovelles malaltes o simplement inferiors.[7] Això també pot implicar mantenir un ramat tancat, i posar en quarantena ovelles noves durant un mes. Dos mesures preventives fonamentals són el manteniment d'una bona nutrició i la reducció de l'estrès de les ovelles. Manipular les ovelles de manera sorollosa o brusca fa que produeixin cortisol, una hormona d'estrès. Això pot comportar un sistema immunitari debilitat, fent que les ovelles siguin molt més vulnerables a les malalties.[6] Les senyals d'estrès en les ovelles inclouen un panteix excessiu, carrisqueig de les dents, moviments inquiets, l'ingestió de llana i la masticació de fusta.[6] Evitar els enverinaments també és important; verins comuns són els vaporitzadors de pesticides, els fertilitzants no orgà nics, l'oli de motor o els refrigerants (l'anticongelant a base d'etilenglicol té un gust dolç).[7]
Una forma habitual de medicació preventiva de les ovelles són les vacunes i els tractaments antiparasitaris. Els parà sits, tant interns com externs, són el problema de salut més comú en les ovelles, i o bé són fatals, o bé redueixen la productivitat dels ramats.[7] Els parà sits interns més comuns són els cucs. Les ovelles els ingereixen quan pasturen, els parà sits s'incuben dins l'animal, i posteriorment són expulsats a través del sistema digestiu (tornant a començar el cicle). S'administren medicaments orals antiparasitaris a les ovelles per tractar els cucs; en ocasions això es fa després d'haver comptat els ous de cuc dels excrements per determinar el nivell d'infestació. Posteriorment, poden ser desplaçades a una nova pastura per evitar que tornin a ingerir els mateixos parà sits.[12] Els parà sits externs de les ovelles inclouen els polls (en diferents parts del cos), els hipobòscids, Gasterophilus haemorrhoidalis, Psorergates ovis i els virons. Els hipobòscids són parà sits xucladors de sang que causen una malnutrició general i un descens de la productivitat, però no són letals. Els virons són larves de mosques èstrides i cal·lifòrides. Els virons causen una malaltia extremament destructiva anomenada miasi. Les mosques ponen els ous en ferides o llana molla i bruta de fems. Quan les larves eclosionen, s'introdueixen a la carn de l'ovella i acaben causant-ne la mort si no es tracta la malaltia. A més d'altres tractaments, un mètode preventiu és esquilar la llana de la rabada de l'ovella. Gasterophilus haemorrhoidalis són mosques que habiten als sins de les ovelles, causant-los molèsties i dificultat per respirar. SÃmptomes comuns són secrecions del passatge nasal, esternuts, i moviments frenètics com ara tremolors del cap. Els parà sits externs es poden controlar per mitjà de medicaments aplicats a l'esquena de les ovelles acabades d'esquilar, vaporitzadors o la immersió en una fórmula antiparasità ria.[7]
Les ovelles són afectades per una gran varietat de malalties causades per bacteris. Les malalties de les peülles, com la pododermatititis infecciosa, són tractades amb bà lsams i altres remeis. Aquestes malalties doloroses causen coixesa i compliquen l'alimentació. La paratuberculosi ovina és una malaltia debilitant que afecta els xais joves. La llengua blava és una malaltia transmesa pels insectes i que causa febre i inflamació de les membranes mucoses.
Algunes malalties ovines poden ser transmeses als humans. L'ectima contagiosa és una malaltia de la pell que provoca lesions que es poden transmetre amb el contacte entre pell i pell. Un cas més perillós és el dels organismes que causen avortament enzoòtic espontani en les ovelles, que es poden transmetre fà cilment a dones embarassades. També són un problema la tremolor ovina i el virus que causa la febre aftosa, car ambdós poden delmar ramats sencers. Aquest últim representa un lleuger risc pels humans. Durant el brot de febre aftosa del 2001 foren sacrificats centenars de xais al Regne Unit, i algunes races brità niques rares quedaren amenaçades d'extinció per la pandèmia.[7]
[edita] Predadors
A més dels parà sits i les malalties, els predadors són una amenaça per les ovelles i per la rendibilitat de la ramaderia ovina. Les ovelles tenen poques possibilitats de defensar-se, en comparació amb altres animals de bestiar. Fins i tot si una ovella sobreviu a un atac, encara pot morir de les ferides o simplement de pà nic.[7] Tanmateix, l'impacte dels predadors varien de manera significativa entre diferents regions. A Àfrica, Austrà lia, Amèrica, i parts d'Europa i Àsia, els predadors són un problema important. Als Estats Units, per exemple, més d'un terç de les morts d'ovelles el 2004 foren causades pels predadors.[28] En canvi, altres països estan prà cticament lliures de predadors d'ovelles, en particular illes conegudes per la seva estesa ramaderia ovina.[7] Arreu del món, els cà nids – incloent-hi els gossos – són responsables de la majoria de morts d'ovelles.[29][30][31] Altres animals que en ocasions ataquen ovelles són els felins, els óssos, les aus de presa, els corbs i els senglars.[7][28] Algunes morts d'ovelles han estat atribuïdes a crÃptids com el Chupacabra, els grans gats brità nics i el Drekavac.[32]
Els pastors han utilitzat una gran varietat de mesures per combatre els predadors. Els pastors antics i medievals utilitzaven la seva pròpia presència, gossos d'atura i estructures protectores com ara estables i tanques. Les tanques (tant normals com elèctriques), el tancament de les ovelles de nit i la cura dels anyells a l'interior continuen sent mesures esteses.[16] Els pastors més moderns han utilitzat armes de foc, trampes i verins per matar els predadors,[7] provocant descensos significatius en les poblacions de predadors. Amb l'aparició dels moviments ecològics i pro-conservació, actualment l'ús d'aquests mètodes sol ser responsabilitat d'agències governamentals especialment designades, i no dels pastors.[33]
Els anys setanta foren testimoni d'un nou augment en l'ús de gossos d'atura i el desenvolupament de nous mètodes de control dels predadors, la majoria no letals, per part dels pastors.[12] També s'han utilitzat ases i llames de guà rdia des dels anys vuitanta per defensar les ovelles, seguint el mateix principi dels gossos pastors.[7] La pastura amb diferents espècies, normalment amb bestiar més gran com vaques o cavalls, pot contribuir a dissuadir els predadors, encara que aquests animals no protegeixen activament les ovelles.[16] A més d'animals de guà rdia, la ramaderia ovina actual pot utilitzar mètodes de dissuasió dels predadors com ara llums activades pel moviment o alarmes sorolloses.[7]
[edita] Història
Les ovelles foren uns dels primers animals en ser domesticats pels humans; la seva domesticació data d'entre fa nou i onze mil anys a Mesopotà mia.[34][6][3][7] Aquesta espècie té diverses caracterÃstiques – com una manca relativa d'agressivitat, una mida manejable, la maduresa sexual a una edat jove, una naturalesa social, i un alt ritme de reproducció – que la fan especialment susceptible a ser domesticada.[2] Avui en dia, Ovis aries és un animal completament domesticat que és bastant dependent dels humans per conservar bona salut i per sobreviure.[2] Hi ha petites poblacions d'ovelles en estat salvatge, però només en à rees sense cap predador (habitualment hà bitats insulars).[2] Mai no hi ha hagut cap població d'ovelles salvatges a l'alçada de les de cavalls, cabres, porcs o gossos salvatges.[2]
La lÃnia de descendència exacta entre les ovelles domèstiques i els seus avantpassats salvatges és actualment incerta.[35] La hipòtesi més comuna és que Ovis aries descendeix a la vegada de les espècies de mufló europea (O. musimon) i asià tica (Ovis orientalis). També s'ha suggerit que el mufló europeu és una raça antiga d'ovella domèstica que es tornà salvatge, i no un avantpassat.[3] Algunes races d'ovella, com la Castlemilk Moorit d'Escòcia, foren creades per mitjà de creuaments amb muflons europeus salvatges. L'úrial (O. vignei), l'argalà (O. ammon) i el mufló de Sibèria (O. nivicola) tenen un nombre de cromosomes diferent del d'altres espècies del gènere Ovis, fent que una relació directa sigui improbable, i estudis filogenètics no mostren cap evidència de descendència dels úrials.[35] Altres estudis que comparen les races europees i asià tiques d'ovelles mostren diferències genètiques significatives entre elles. S'han suggerit dues explicacions per aquest fenomen. La primera és que existeix una espècie o subespècie d'ovella salvatge actualment desconeguda que contribuà a la creació de les ovelles domèstiques.[36] La segona teoria és que aquesta variació és el resultat de múltiples episodis de captura de muflons salvatges, de manera similar al desenvolupament conegut d'altres animals de bestiar.[37]
Inicialment, només es criaven ovelles per la seva carn, llet i pell. L'evidència arqueològica en forma d'escultures trobada en diversos punts d'Iran indica que la selecció d'ovelles amb llana podria haver començat als voltants del 6000 aC,[3][6] però les peces de roba de llana teixida només data d'entre dos i tres mil anys més tard.[10] En aquell moment de l'edat del bronze, les ovelles amb tots els trets principals de les races actuals ja estaven esteses arreu de l'oest d'Àsia.[3] Tanmateix, una de les diferències principals entre les races antigues i modernes d'ovelles és la tècnica per mitjà de la qual es recollia la llana. Les ovelles primitives no poden ser esquilades, i se'ls ha de treure la llana a mà . Això és perquè certes fibres encara són més llarges que la llana tova. La llana també pot ser recollida una vegada ha caigut de l'ovella. Aquest tret encara és present actualment en races no refinades com l'ovella Soay. De fet, les ovelles Soay, juntament amb altres races del nord d'Europa que tenen la cua curta, llana no esquilable, una mida diminuta i banyes en ambdós sexes, estan estretament relacionades amb les ovelles primitives Originalment, el tissatge i el filatge era un art que es practicava a casa, i no una indústria. Els babilonis, sumers i perses depenien tots de les ovelles; i tot i que el lli fou el primer teixit en ser convertit en peces de roba, la llana era un producte preuat. La cria de ramats per la seva llana fou una de les indústries més antigues, i els ramats eren moneda de canvi en les economies de bescanvi. Nombrosos personatges bÃblics posseïen grans ramats, i els súbdits del rei d'Israel pagaven impostos segons el nombre de marrans que tenien.[3]
[edita] A Àfrica
Les ovelles arribaren al continent africà poc després de ser domesticades a l'oest d'Àsia.[38] Una minoria d'historiadors postulen la controvertida hipòtesi que Ovis aries té un origen africà .[38] Aquesta teoria es basa principalment en interpretacions d'art rupestre i evidència osteològica d'arruins. Les primeres ovelles arribaren al nord d'Àfrica a través del Sinaà i eren presents a la societat de l'Antic Egipte fa entre vuit i set mil anys. Les ovelles sempre han format part de l'economia de subsistència a Àfrica, però l'únic paÃs que encara conserva un nombre significatiu d'ovelles és Sud-à frica. Els productors d'ovelles sud-africans inventaren el collar de protecció del bestiar per enfrontar-se als nombrosos predadors d'Àfrica. Es tracta d'un collar que conté verà a la part de la jugular, i que té l'objectiu de debilitar o matar els predadors.[3]
[edita] A Europa
La ramaderia ovina s'estengué rà pidament del sud-oest asià tic a Europa. Prà cticament des dels seus inicis, la civilització de l'Antiga Grècia tingué les ovelles com a principal animal de bestiar, i fins i tot es deia que donaven un nom a cadascuna d'elles.[6] Les ovelles escandinaves, d'un tipus encara existent avui en dia amb cues curtes i llana de diversos colors, també eren presents al principi. Més endavant, l'Imperi Romà crià ovelles a gran escala, i els romans foren un agent important en la difusió de la ramaderia ovina a través del continent. Plini el Vell, a la seva Naturalis Historia, parla extensament sobre les ovelles i la llana.[39] Declarant "També devem moltes grà cies a les ovelles, tant per pacificar els déus com per donar-nos l'ús de la seva llana.", Plini detalla les races d'ovelles antigues i els molts colors, longituds i qualitats diferents de la llana.[39] Els romans també foren pioners en la prà ctica de tapar les ovelles. Això consisteix en posar una jaqueta ajustada (en l'actualitat, sovint de niló) a l'ovella per millorar la higiene i la lluïssor de la seva llana.[3]
Durant l'ocupació romana de les Illes Brità niques s'establà una gran fà brica de processament a Winchester a voltants de l'any 50.[6] Cap al 1000, Anglaterra i Espanya eren reconeguts com els epicentres de la producció ovina del món occidental.[6][3] Com a criadors originals de la raça d'ovella merina, de llana fina, que històricament ha dominat el comerç de la llana, els espanyols obtingueren grans riqueses. Els fons provinents del comerç de la llana finançaren notablement els monarques espanyols i per conseqüent els viatges dels conquistadors al Nou Món.[6] La potent Mesta (el nom complet del qual era Honrado Concejo de la Mesta) fou una corporació de ramaders ovins pertanyents principalment als rics mercaders d'Espanya, el clergat catòlic i la noblesa que controlava els ramats d'ovelles merines.[40] Al segle XVII, la Mesta posseïa més de dos milions d'ovelles merines.[40]
Els ramats de la Mesta seguien un patró estacional de transhumà ncia a través d'Espanya. A la primavera abandonaven els pasts d'hivern a Extremadura i Andalusia per pasturar als pasts d'estiu a Castella, per després tornar al sud a la tardor.[40] Els monarques espanyols, desitjosos d'augmentar els beneficis del comerç de llana, donaren amples drets legals a la Mesta, sovint a expenses dels camperols locals.[40] Els enormes ramats d'ovelles merines tenien dret de precedència a les seves rutes migratòries. Les ciutats i pobles estaven obligats per llei a permetre que els ramats pasturessin a les terres municipals, i la Mesta tenia els seus propis oficials, que podien convocar persones que haguessin comès ofenses als seus propis tribunals.[40] L'exportació d'ovelles merines sense permÃs reial també era un delicte castigable, de manera que es mantingué un monopoli gairebé absolut sobre aquesta raça fins la invasió de Napoleó al segle XVIII. Després que fos abolida la prohibició d'exportar ovelles merines. es començaren a distribuir ovelles de llana fina arreu del món. L'exportació d'ovelles merines a Rambouillet duda a terme per LluÃs XVI el 1786 posà la base per la raça d'ovella Rambouillet actual.[7] Després de les Guerres Napoleòniques i la distribució global de ramats d'ovelles merines, anteriorment úniques a Espanya, la ramaderia ovina espanyola tornà a races de llana basta com la xurra, i ja no tenia importà ncia econòmica internacional.
La ramaderia ovina espanyola era un exemple de gestió de les migracions dels ramats, amb grans ramats homogenis que s'estenien arreu del paÃs. En comparació, el model ovà d'Anglaterra era bastant diferent però tenia una importà ncia similar per l'economia de l'Imperi Brità nic. Fins a principis del segle XX, exportar ovelles o llana de contraban era un delicte, i encara avui en dia el Lord Speaker de la Cambra dels Lords encara seu sobre un coixà conegut com a "Woolsack". L'alta concentració de la ramaderia ovina del Regne Unit i la seva naturalesa més sedentà ria permeté la cria d'ovelles especialment adaptades per un ús i una regió determinats, causat l'aparició d'una varietat excepcional de races en proporció a l'extensió del paÃs.[3] Aquesta major varietat de races també produà una preuada varietat de productes per competir amb la llana extrafina de les ovelles espanyoles. A l'època del regnat d'Elisabet I, el comerç d'ovelles i de llana era la principal font d'ingressos d'impostos per la Corona d'Anglaterra, i el paÃs tenia una gran influència en el desenvolupament i la difusió de la ramaderia ovina.[3][41]
Un esdeveniment important en la història no només de les ovelles, sinó de tot el bestiar, fou el treball de Robert Bakewell a la dècada del 1700. Abans d'ell, l'aparició de caracterÃstiques desitjables en les noves races era una casualitat, i no hi havia cap procés cientÃfic per seleccionar els animals a ser criats. Bakewell establà els principis de la cria selectiva – especialment la cria de certs llinatges – en el seu treball amb ovelles, cavalls i vaques; més endavant, el seu treball influà Gregor Mendel i Charles Darwin.[6][7] La seva contribució més important al bestiar ovà fou el desenvolupament de la Leicester Longwool, una raça de creixement rà pid i de fisonomia lleugerament quadrada que posà la base per moltes races modernes vitals.